Per tal d’entendre amb una mica més de claredat els lideratges contemporanis, resulta oportú abordar la reflexió envers els diferents estils de lideratge en funció de les aptituds i els recursos de poder més rellevants que els líders públics tenen al seu abast en el context d’innovació accelerada com el d’avui.
És per això que una primera anàlisi –d’aquesta sèrie d’articles sobre el tema– se centrarà en la distinció teòrica bàsica que existeix entre els principals estils de lideratge (transaccional, transformacional, pragmàtic) que configuren avui el paradigma dominant i que, entre d’altres, ha abordat abastament Joseph S. Nye, politòleg i professor de la John F. Kennedy School of Government de Harvard.
En primer lloc, l’estil de lideratge transaccional es concentra en el present des d’una òptica gerencial i està basat en criteris d’eficiència. Així mateix, apel·la a incentius particular per tal d’influir en l’actuació dels seus seguidors, i ho fa a partir de recórrer fonamentalment als recursos de poder dur (el poder de manar), les característiques del qual es basen en la combinació de l’amenaça i la coerció (“pals”) i la recomensa i els incentius (“pastanagues”).
En segon lloc, l’estil de lideratge transformacional aprofita els esdeveniments que es produeixen en un context determinat (conflictes, crisis, etcètera), i els fa servir com a “finestres d’oportunitat”. Aquest estil connecta la política amb idees per conscienciar, transformant els seus seguidors i, de retruc, aconseguint provocar canvis importants. S’apel·la als interessos col·lectius, als ideals i als valors morals dels seguidors, i aquest fet provoca que aquests transcendeixin el seu interès personal en favor d’objectius superiors del grup que neixen del context de la relació. Així, els seguidors se senten inspirats per realitzar un “treball adaptatiu” (en termes de Ronald Heifetz) i fer més d’allò que esperaven fer al principi tan sols per interès propi. Finalment, en lloc de fer servir la coacció i la manipulació dels interessos materials dels seguidors, l’estil de lideratge transformacional recorre més a recursos de poder tou (el poder de guanyar-se a la resta, la capacitat d’influència en allò que els seguidors volen), basat en la inspiració, la persuasió, la influència i la pedagogia amb la finalitat d’obtenir resultats.
Finalment, molts cops, per assolir determinats objectius, tal vegada sigui necessària la utilització d’un estil de lideratge pragmàtic, basat en una combinació de recursos de poder dur amb recursos de poder tou, la proporció en l’ús dels quals pot canviar en el decurs del temps.
Tal i com veurem en propers articles, allò que determina com i quan s’empra més eficaçment un estil i recurs de poder determinats és, sens dubte, el context.
0
0
0
0
