James Heckman (Chicago, 1944), economista i professor universitari nord-americà guardonat amb el Premi Nobel d’Economia l’any 2000, va afirmar que és més rendible invertir en educació que invertir en borsa. Tanmateix, és prou conegut el fet que el sector educatiu a Catalunya ha estat un dels més castigats pels efectes de la crisi econòmica. Malgrat que l’educació esdevé una palanca activant essencial per a la millora de la qualitat de vida de les persones i la robustesa de l’estat de benestar, Catalunya ocupa el sisè lloc europeu en reajustaments econòmics en aquest sector (Fundació Bofill, “Reptes de l’educació a Catalunya”).
Així mateix, les darreres polítiques implementades per l’Estat han comportat un debilitament notable dels recursos locals disponibles: les dades mostren que la despesa pública en educació no ha deixat de davallar des de l’any 2009, bo i situant-se en una inversió del 4,16% respecte del PIB (“Despesa pública en educació respecte al PIB”, Idescat). A casa nostra, a nivell comparatiu, s’observa que s’ha reajustat econòmicament cinc cops més en matèria educativa que no pas ho ha fet la mitjana europea. I és evident que, a més de resultar impopulars, aquestes mesures esdevenen poc efectives segons la majoria d’experts.
Si bé les dades anteriors indiquen que una major despesa és necessària si volem que els nostres joves tinguin les mateixes oportunitats que els estudiants europeus, la realitat és ben diferent: dades de la Fundació Bofill assenyalen una retallada de 1.157 milions d’euros a Catalunya entre 2009 i 2013. Malgrat aquest context de retrocés, els reptes de les administracions públiques i dels professionals del món educatiu no han deixat de créixer. Només cal constatar l’augment de 98.000 alumnes als centres educatius no universitaris i de 2.700 a les universitats en aquests mateixos anys. Sens dubte, l’esquerda entre les necessitats educatives actuals i els recursos disponibles per satisfer-les no ha fet més que créixer.
A tot plegat, cal afegir-hi els canvis en el nou context educatiu esdevinguts els darrers anys respecte les característiques i necessitats de l’alumnat. És evident que l’augment registrat de famílies nouvingudes al país comporta un creixement de la riquesa cultural de tot l’alumnat, però també ho és el fet que aquest no ha estat acompanyat d’un augment de recursos disponibles. Per contra, s’ha produït una davallada d’un 21% del pressupost assignat a la inclusió social. Entre d’altres efectes poc desitjables, s’ha accentuat una distribució menys equitativa de l’alumnat. La Fundació Bofill considera que un dels reptes més importants que té l’administració pública és el de potenciar l’equitat entre els diversos grups socials per tal d’evitar la concentració de recursos materials i humans en determinats centres educatius.
Més enllà del context canviant, es constata que moltes administracions locals tenen la voluntat política de tirar endavant els projectes de futur de la ciutadania que representen. Així i tot, per arribar a bon port en les seves actuacions, necessitaran comprendre més i millor les característiques i també les necessitats específiques de les seves respectives poblacions. Des de COMA, considerem que això tan sols és possible mitjançant l’elaboració d’una diagnosi exhaustiva que permeti conèixer la realitat social i, en conseqüència, ajustar la presa de decisions d’una forma més eficaç i efectiva, reduint també el marge d’error en la implementació de programes i projectes en aquesta matèria. Només així s’obtindrà la capacitat d’avaluar amb precisió i rigor en quina mesura els esforços públics estan reeixint amb èxit i guanyen en rendibilitat social. Perquè l’educació és, sens dubte, un dels àmbits centrals i més transversals per tal de construir una societat més justa i cohesionada.
0
0
0
0
