Així mateix, les darreres polítiques implementades per l’Estat han comportat un debilitament notable dels recursos locals disponibles: les dades mostren que la despesa pública en educació no ha deixat de davallar des de l’any 2009, bo i situant-se en una inversió del 4,16% respecte del PIB (“Despesa pública en educació respecte al PIB”, Idescat). A casa nostra, a nivell comparatiu, s’observa que s’ha reajustat econòmicament cinc cops més en matèria educativa que no pas ho ha fet la mitjana europea. I és evident que, a més de resultar impopulars, aquestes mesures esdevenen poc efectives segons la majoria d’experts.

Si bé les dades anteriors indiquen que una major despesa és necessària si volem que els nostres joves tinguin les mateixes oportunitats que els estudiants europeus, la realitat és ben diferent: dades de la Fundació Bofill assenyalen una retallada de 1.157 milions d’euros a Catalunya entre 2009 i 2013. Malgrat aquest context de retrocés, els reptes de les administracions públiques i dels professionals del món educatiu no han deixat de créixer. Només cal constatar l’augment de 98.000 alumnes als centres educatius no universitaris i de 2.700 a les universitats en aquests mateixos anys. Sens dubte, l’esquerda entre les necessitats educatives actuals i els recursos disponibles per satisfer-les no ha fet més que créixer.

A tot plegat, cal afegir-hi els canvis en el nou context educatiu esdevinguts els darrers anys respecte les característiques i necessitats de l’alumnat. És evident que l’augment registrat de famílies nouvingudes al país comporta un creixement de la riquesa cultural de tot l’alumnat, però també ho és el fet que aquest no ha estat acompanyat d’un augment de recursos disponibles. Per contra, s’ha produït una davallada d’un 21% del pressupost assignat a la inclusió social. Entre d’altres efectes poc desitjables, s’ha accentuat una distribució menys equitativa de l’alumnat. La Fundació Bofill considera que un dels reptes més importants que té l’administració pública és el de potenciar l’equitat entre els diversos grups socials per tal d’evitar la concentració de recursos materials i humans en determinats centres educatius.

Més enllà del context canviant, es constata que moltes administracions locals tenen la voluntat política de tirar endavant els projectes de futur de la ciutadania que representen. Així i tot, per arribar a bon port en les seves actuacions, necessitaran comprendre més i millor les característiques i també les necessitats específiques de les seves respectives poblacions. Des de COMA, considerem que això tan sols és possible mitjançant l’elaboració d’una diagnosi exhaustiva que permeti conèixer la realitat social i, en conseqüència, ajustar la presa de decisions d’una forma més eficaç i efectiva, reduint també el marge d’error en la implementació de programes i projectes en aquesta matèria. Només així s’obtindrà la capacitat d’avaluar amb precisió i rigor en quina mesura els esforços públics estan reeixint amb èxit i guanyen en rendibilitat social. Perquè l’educació és, sens dubte, un dels àmbits centrals i més transversals per tal de construir una societat més justa i cohesionada.

The post El paper de l’administració local en l’èxit educatiu appeared first on Coma.

Molt sovint, les opcions públiques han plantejat unes solucions –a mig o llarg termini– desajustades de la realitat de determinats perfils de desocupació que necessiten solucions a curt termini en un mercat laboral erm i estancat.

Els col·lectius amb dificultats significatives per retornar a curt termini al mercat laboral sovint provenen de sectors amb baixa ocupabilitat, són poc proclius a la reincorporació al sistema formatiu, i mantenen cada cop un vincle més feble amb el món del treball.

Atès que el treball centralitza la constitució econòmica i psicològica de qualsevol persona, el temps no juga al seu favor, i les repercussions de tipus personal i social són evidents. En aquest sentit, molt sovint, l’absència de treball malmet l’autoestima, afecta l’autoconfiança i l’autoreconeixement i, alhora, afebleix els músculs de moltes de les competències prèviament adquirides que caldrà reactivar per situar-se al nou context canviant.

Amb la consciència plena que vivim noves situacions on ningú no pot aportar només solucions individuals, esdevenen imprescindibles noves formes de relació de l’administració amb la ciutadania desocupada, més eficients i efectives, que donin resposta a aquestes necessitats a curt termini. Noves formes de treball col·laboratiu on s’interrelacionin els sabers de tots els actors implicats en l’àmbit de l’ocupació –empreses, tercer sector i administració–, i que situïn al centre les persones que no només cerquen refer el seu vincle amb l’entorn laboral sinó que també necessiten recuperar tot aquelles competències, tangibles i intangibles, que han perdut en el camí de la desocupació.

És obvi que les fórmules d’ahir ja no donen respostes a la nova realitat. I és per això que en calen de noves, inclusives, a mida, on tots els actors cocreïn, cooperin, es relacionin. Siguin, en definitiva, capaços d’atrevir-se a cercar conjuntament noves vies de sortida al nou context que generin nous sistemes d’innovació social.

El plantejament d’aquest nou escenari de relacions pot conduir a sincronitzar els temps i les velocitats entre uns i altres.

És l’hora, doncs, d’estrènyer les mans i de caminar compassadament cap a un lloc compartit que generi noves àrees d’oportunitat. És l’hora de fer una pausa necessària per replantejar-se on som, per compartir iniciatives, continguts i oportunitats. És l’hora d’atendre allò possible i agafar impuls per continuar (i reeixir amb èxit).

The post Desocupació i nous escenaris d’innovació social appeared first on Coma.